Resum de cada capítol

Capítol 1: Un artista i un animal

La novel·la comença quan en Tòfol (personatge principal i narrador de la novel·la) ja és gran i recorda la infància al pis de Sabadell amb el seu germà Tian. Tota la novel·la està dirigida al germà bessó del narrador, a en Tian. És en Tòfol el qui durant tot el llibre li explica a en Tian totes les seves experiències. Tot el llibre té estructura de com si fos una carta.

Al principi del capítol ja podem saber com són aquests dos personatges principals. En Tòfol i en Tian són bessons nascuts a Sabadell, on comença tota la història. En Tòfol és alt i fort, el líder natural de la classe, el graciós, el nen que es miraven les nenes. En canvi en Tian és el nen callat, la presa fàcil per a tothom, el dèbil, l’últim a ser escollit si calia fer equips per jugar a futbol i conegut per tots els nens com al bessó del Tòfol.

En aquest mateix capítol, els militars s’aixequen contra la república, proclamen la guerra contra el poble català i sense que ningú ho hagués demanat tot estava a punt de canviar.

Capítol 2: Un dia que vaig ser gran una estona

La guerra es proclama i ja surten els primers ferits. La mare no vol que els seus fills, en Tian i en Tòfol, s’assabentessin del que està passant. A Barcelona ja hi havia trets, morts i ferits però que no pateixin que a Sabadell no arribaria. Comencen totes les preguntes i òbviament totes les preocupacions. La ràdio anava a petar de tot el que passava a fora i quan el pare havia arribat a casa va tornar a marxar per anar a cremar l’església i posar tots els sants a la foguera en motiu de venjança. En Tòfol i va voler anar a posar el cap deixant sol a casa al germà dèbil.

Capítol 3: Una premonició que esgarrifa

Ja feia un mes del cop d’estat. Els militars ja començaven a exiliar a tots aquells que eren molt de missa de la ciutat sabadellenca. Gent nova havia arribat a la ciutat i d’altres n’havien marxat acabat l’estiu. Es posaven a viure a qualsevol lloc i entre d’ells també hi havien nens. Eren refugiats d’altres comunitats i en l’escola també van aparèixer. El Sant-Pau i el Bóta-de-vi van ser la gran atracció durant unes quantes setmanes. En Tòfol amb els seus amics se’n reien d’aquests nens i en Tian no gosava dir res perquè no sabia mai si ell es trobaria en aquella situació.  

Capítol 4: La Carbonet

En aquest capítol en Tòfol coneix a la Carbonet, aquella noia dos anys més gran que ell, de cabell, ulls i pell negre. En Tòfol es canvia de grup d’amics, comença a anar amb els nens més grans per anar també amb la Carbonet. Passa a no ser el líder del grup el qual el lidera en Pau, la parella de la Carbonet. En Tian es posa malalt dels pulmons i a casa, la mare, només centra tota la seva atenció amb el dèbil i en Tòfol agafa la enveja necessària per començar a fumar a veure si ell pot tenir també els problemes de pulmó.

Capítol 5: Els homes no ploren

Va ser una nit en la que en Tòfol té el millor somni que podia haver tingut. Somia amb la Carbonet, estan els dos davant del mar com una parella. En el moment en el que la Carbonet li anava a confessar una cosa, arriba la seva mare a l’habitació i els desperta a tots dos. El pare els estava esperant. El pare se n’anava al front, a lluitar contra els franquistes. En Tòfol va passar a tenir el millor somni a rebre la pitjor notícia.

Capítol 6: Un petó

A casa la situació ha empitjorat molt. Ja no hi ha menjar. En Tòfol amb els seus amics es dediquen a anar a les afores de Sabadell, a les cases de pagès, als horts de la ciutat a robar qualsevol mena de menjar. Moltes vegades se’l quedaven per a les seves famílies o el venien per guanyar unes quantes monedes.  Un del dia en el que hi van anar, hi van anar tots els del grup, també la Carbonet. Aquella tarda, els van enganxar i van haver de fugir ràpid perquè no els enganxessin. En la fugida en Tòfol es va lesionar i es va haver d’amagar per no ser descobert. En aquell moment també es troba a la Carbonet que va haver de amagar-se perquè en Pau la va deixar sola. Tornen els dos cap a casa i en el moment de dir adéu  la Carbonet li dona un petó a en Tòfol. Aquest petó li va durar uns quants dies, no s’ho podia creure.

Capítol 7: El dia MN

En Tòfol no es podia creure que un home tan valent com en Pau, l’actual líder del grup deixés abandonada a la Carbonet. El va criticar tot el que va poder. Va ser el dia de la MN, és a dir, de la mala notícia. La Carbonet deixava Sabadell. Se n’havia d’anar. No hi havia cap altre solució.

Capítol 8: Quadres, poemes i cireres

Els dos bessons feien tretze anys. Ho van celebrar amb un modest dinar, però sense el pare. Al bufar les espelmes en Tòfol va demanar a la Carnbonet, la va demanar a ella en general. El regal de la mare va ser un quadre pel dos, per penjar-lo a l’habitació però quan tornés el pare. El regal d’en Tian cap al seu germà va ser un poema. En Tòfol no tenia pensat regalar-li res i per tant es va acostar fins als horts de les afores i va anar a robar unes quantes cireres. Al tornar, en Tian era al llit, estava malalt.

Capítol 9: Un plat ple de nous

Les festes de Nadal ja havien arribat. No hi havia notícies del pare i en Tian era malalt. Va ser un Nadal trist. Un dia va arribar en Sebastià, la mare el va fer seure a la butaca del pare i li va donar un plat de nous. En Sebastià venia de la guerra i portava notícies d’en Cisco, el pare. Era sa però no volia abandonar. En Sebastià li va prometre que cuidaria de la seva famíla i que els portaria a la frontera, que no els abandonaria.

Capítol 10: Un poema perquè no t’oblidés mai

Arrenquen camí cap a la frontera. Deixen enrere Sabadell i fugen per poder tenir una vida millor. Agafen un cotxe que els porta cap a França, però el vehicle va dir prou arribant a l’Empordà. En Tian està molt malalt i no pot aguantar més les condicions així que decideixen deixar-lo a la masia dels avis. Allà hi podrà estar calent i podrà tenir un plat a taula. Així ho fan i continuen ells tres, en Tòfol, la mare i en Cisco. A l’hora de dir adéu a en Tian, aquest regala un poema al seu germà. Un poema per portar-lo sempre en el seu cor.

Capítol 11: El meu primer mort

En Tian estaria segur a casa els avis. En Tòfol s’enrecorda del Sant-Pau i el Bóta-de-vi. Ara ells estan en la mateixa situació i no li hagués agradat suportar les burles que ells dos van patir a l’escola de Sabadell. Pel camí direcció a França coneixen a en Paco, un refugiat que portava en braços al seu fill i al qui se li havia mort la dona. En Tòfol va intentar fer amistat amb el fill d’en Paco però aquest no responia. Era mort. Feia dos dies que havia mort. No suportava les condicions i el van enterrar amb en Sebastià durant una parada que van fer per descansar.

Capítol 12: <Allez, allez>

Durant el “viatge” cap a França es van trobar a un grup de gent dirigits per la presència de soldats africans. S'hi van voler afegir pensant que així podrien arribar a bon port. Després de hores de caminar i caminar sense parar van arribar a una platja. A la platja d’Argelers on només hi havia gent al terra tapada amb mantes. Era un camp de concentració de refugiats.

Capítol 13: La Mansió

Sabien que passarien molt de temps allà. Havien de cobrir-se del vent i del fred. Es construeixen una “casa” amb pals i mantes. En aquella platja tot era horror i ho van convertir en humor, on la tenda era la mansió. Dels soldats que els vigilaven en deien “els nostres protectors”, i de la sorra, “el nostre llit d’hotel”, i del mar, “la nostra banyera”. La mare feia molt de temps que no somreia i ho va fer quan va poder trobar-se amb la Salut, la seva amiga de Sabadell que també havia anat a parar a la platja d’Argelers.

Capítol 14: Una puntada de peu

La mare estava embarassada. Allà un nadó tenia poques probabilitats de sobreviure. Les condicions eren pèssimes. No hi havia casi menjar.

En Tòfol viu una escena de pànic: un soldat apallissava a un nen de la seva edat. En Tòfol li va clavar una puntada de peu al soldat. El soldat va caure a terra i els dos joves van aconseguir escapar. El soldat pegava a en Jordi, amb qui íntim amic i posen noms a les coses per donar humor.

Capítol 15: Enterrat en vida

Ara només tenien en ment l’embaràs de la Carmeta, la mare. En Sebastià s’intenta escapar per anar a buscar un metge per la Carmeta. Els soldats l’enganxen i el castiguen. El càstig consistia en posar a la víctima en un forat a la platja, que estigués nuu i que tothom pogués veure’l. Fer-li passar molta vergonya i a la vegada fer-lo posar malalt.

Capítol 16: Tòfol, Tòfol, Tòfol...

Franco i el seu exèrcit feixista havien guanyat la guerra. Al camp d’Argelers tothom n’anava ple, no s’ho podien creure. Catalunya havia perdut.  En Jordi i en Jofre que són germans i ara molt amics d’en Tòfol tampoc s’ho podien creure. En aquest mateix capítol en Tòfol veu a la Carbonet, era ella. Els dos s’apropen i s’abracen.

Capítol 17: Recompte

Al cap de quinze dies de perdre la guerra van perdre a en Sebastià, en Paco que dormia al seu costat va ser el que es va donar compte. No va poder suportar ni aguantar les condicions en el que el van castigar i els va deixar. En Jordi, en Jofre, la Carbonet i en Tòfol ara sempre passen el dia junts. En Jordi comença a guanyar terreny amb la Carbonet, fet que a en Tòfol el fa molt envejós.

Capítol 18: Una traïció

Ja feia dies que en Tòfol havia descobert que la Salut s’entenia molt bé amb un soldat africà. Això a en Tòfol li provocava molt fàstic i molt poc respecte de part de la Salut. Aquella mateixa nit, la Salut va anar a passar la nit en un hotel amb el soldat. A la Mansió no s’ho podien creure.

Capítol 19: Una altra traïció

La mare tenia contraccions i estava a punt de parir. La Salut la consolava i en Tòfol la mirava amb una ulls d’odi.  En aquest capítol en Tòfol viu el moment somiat. Estava amb la Carbonet davant la platja, els dos sols. Com en el somni que va tenir a Sabadell, la Maria li havia de confessar una cosa. La Carbonet li diu que li agrada en Joan.

Capítol 20: Dos que marxen, una que arriba

Dos que marxen, en Jordi i en Jofre havien de marxar. En Paco tenia en ment marxar. Es volia escapar. Volia arribar fins a l’Àfrica nedant. Li explicava a en Tòfol però no s’ho creia, sabia que era mentida. En Jordi amb el seu germà Jofre havien rebut una carta que els hi donaven el permís per marxar cap a Constantí. La Maria estava molt trista perquè se n’anava en Jordi però en Tòfol estava molt content perquè es quedava sense rival per a la seva Carbonet. Va pensar que era molt lleig mostrar la seva alegria i els hi va regalar un petit fragment del poema que li va escriure en Tian.

També neix la que ara seria la germaneta del Tòfol, la Tina. Van deixar sortir a la Carmeta per poder tenir un part en condicions.

Capítol 21: Tres menys

Tal i com li havia dit en Paco a en Tòfol, l’endemà en Paco va marxar nedant cap a l’Àfrica. Deia que ja no li quedava res i que perquè seguir vivint? El seu fill i la seva dona havien mort i ell ja no tenia esperances de vida. També va ser el moment en el que en Jordi i en Jofre van marxar cap a Constantí.

Capítol 22: Una mica d’esperança

Mai una carta tant curta no havia provocat tanta alegria. Era del pare, era viu i va aconseguir passar a França. Deia que estava fent gestions per poder marxar cap a Amèrica tots plegats.

En Tòfol li diu a la Salut que el va veure amb un soldat africà, li va dir de tot però la Salut tenia resposta. Ho va fer per a la mare. Perquè pogués tenir un part fora del camp i perquè la Tina pogués néixer en condicions.

Capítol 23: Els llibres

En Paco havia deixat una maleta. A l’interior els hi havia escrit una breu carta de comiat: els donava les gràcies per haver-lo acollit i els explicava que ja res no el lligava a aquest món i que per això se n’havia anat. Com a recompensa els regalava totes les joies de la seva dona perquè les poguessin anar a intercanviar i així poder aconseguir menjar i roba. La Carmeta juntament amb la Salut hi van anar. Ho van intercanviar per menjar, llana i llibres. Quan van arribar cap a La Mansió en Tòfol es va enfadar amb la mare perquè no entenia què hi feien els llibres per poder sobreviure.

Capítol 24: La bogeria, la fúria i la ira

Aquella mateixa nit en Tòfol i la Carbonet van dormir junts, per a ell era com un somni. Una carta va arribar. Era una carta dels avis i portava la pitjor notícia que pogués haver portat. En Tian ha mort. A la mare se li va caure el món a sobre. Aquest mateix capítol un soldat intentava violar a la Carbonet. En Tòfol ho va veure i no ho va poder suportar, amb tota la ràbia acumulada  va arreplegar un tros de ferralla i des del darrere li va clavar un cop sec al cap. El soldat va caure desplomat.

Capítol 25: La vida continua

Es van adonar que el soldat estava mort. Sense que ningú no els veiés el van arrossegar cap a l’aigua. Un dia, la Maria el va insistir a que enumeres totes les desgràcies com a motiu de teràpia. Malgrat aquesta llista on l’encapçalava la mort d’en Tian, en Tòfol es sentia més viu que mai.

Capítol 26: Un món ple de futur

Va ser la primera vegada que en Tòfol li va dir t’estimo a la Carbonet. Ella li va donar un petó. Ell va recordar aquest moment quan li dius t’estimo a una persona per primera vegada tota la vida. Arriba en Cisco a la platja d’Argelers, Mèxic els estava esperant. Una nova vida acabava de començar.

Capítol 27: I després, la llibertat

Eren moments de comiat. En Tòfol va escriure el poema que li va regalar en Tian, el “Ara que estem junts” a la sorra perquè l’aigua se l’emportés i així tenir-lo els dos i que el mar se l’aprengués de memòria. La Maria el va besar llargament i altre cop el món desapareixia entre ells dos. Marxen a buscar el vaixell que els portaria cap a Mèxic, tenien gairebé tres setmanes de travessia. I després, la llibertat.

Capítol 28: Una nova vida

Una nova vida acabava de començar a Mèxic. Els pares van trobar feina, ell de fuster i ella de bibliotecària. En Tòfol va deixar els estudis i va començar a treballar de fuster amb el seu pare.

Capítol 29: Tòfol?

L’any 1957 en Tòfol tenia trenta-dos anys. La Tina ja era tota una dona, ja tenia els divuit anys. Havia acabat els estudis de secundària amb notes excel·lents i estava a punt d’estudiar belles arts. Tenia un do per la pintura impressionant. Aquell mateix any la Tina presentava una exposició a Buenos Aires i hi van anar tota la família. A la gran poeta catalana a Mèxic, la Carme Torres (la mare) estava molt orgullosa de la seva filla, la Tina Riera. Entre la exposició sent una veu de noia que diu el seu nom, Tòfol?

Capítol 30: Mil exposicions seguides

Era la Maria, la seva Carbonet. El destí va fer que es tornessin a veure les cares a la capital argentina. Sí, era ella, la dels cabells negres, la de la pell negre, la dels ulls negres, la seva Carbonet. Van anar a prendre un cafè, van dormir junts a un hotel de Buenos Aires i ja no es van separar més. Una història d’amor que continuava molt lluny de casa.

Capítol 31: La poesia

En Tòfol era molt feliç amb la Maria a Mèxic. Salta fins el 20 de novembre de l’any 1975. Ell tenia 50 anys i la notícia els va arribar: Franco ha mort. Aquell mateix dia la mare es trobava malament. Era al llit amb els seus seguint les notícies espanyoles. La vida és plena de casualitats va dir la mare, i en la família n’hi havia una de casualitat. Li va preguntar si sabia el que era el llibre del Crist de 200.000 braços? En Tòfol va dir que no. La mare va explicar que en aquelles platges del dimoni eren 100.000 persones clavades a l’arena, crucificades com Jesucrist, condemnades només per haver volgut fer el bé. La casualitat era en que tots els seus fills es deien Crist... Sí, Tian, Tòfol i Tina són, de fet, Cristian, Cristòfol i Cristina. Ells eren els autèntics protagonistes d’aquest llibre. La mare va acabar amb un discurs cap a en Tòfol, un discurs molt emotiu. I al acabar va tancar els ulls i no els va tornar a obrir. Els havia deixat el mateix dia en el que Franco també va morir.

Capítol 32: Ara que estem junts

En Tòfol va decidir agafar un avió des de Mèxic fins a Catalunya. Volia anar a visitar el seu germà. Li presenta a la Maria i al costat de la tomba d’en Tian, en Tòfol li deixa el llibre que li havia acabat d’escriure. Li explica tot el que va passar des que el van deixar a l’Empordà. Totes les experiències, bones i dolentes, de la seva vida.

Voldria compartir amb vosaltres les últimes paraules que en Tòfol li dedica al seu germà Tian: “Tian, ara que tornem a estar junts, volia dir-te que t’he estimat, que t’estimo i que t’estimaré. I que ara que estem junts m’he adonat que mai no ho hem deixat d’estar.

Un petó del teu germà Tòfol”.